Editorial Marzo

El 8 de Març farà un any de la Vaga Internacional Feminista del 2018, que va aplegar milers de dones del planeta sota el lema: “Si nosaltres parem, s’atura el món”. Una vaga de cures, laboral i de consum que exigia una profunda reflexió social i individual, així com la implementació de mesures imprescindibles per a l’erradicació del masclisme i la consecució de la igualtat de gènere efectiva. Un any després, la feina a fer continua sent ingent. Durant el 2018, el terrorisme masclista va assassinar 98 dones a l’Estat. I va en augment. Un degoteig macabre que és l’evidència més dramàtica d’una realitat que només es pot obviar des de la maldat, l’interès o una ignorància poc justificable: el masclisme mata.

Assassinats que troben terreny abonat en una realitat social discriminatòria que els encoratja i els auspicia. I és que, si les dones són material humà poc respectable, sempre hi haurà qui durà a l’extrem el seu menyspreu cap a elles. Alguns exemples. En l’àmbit laboral, la bretxa salarial condemna les dones a cobrar un 23% menys que els homes. No és una discriminació legal sinó indirecta: el fet que les dones siguin les responsables majoritàries de les cures, la criança i el treball domèstic, propicia que el treball a temps parcial es destini sobretot a elles, així com les feines menys qualificades, perifèriques i fàcils de substituir. En l’àmbit educatiu, tot i els millors resultats acadèmics i major presència universitària de les noies, quan acaben els estudis els és més difícil trobar feina que als nois. Les carreres tècniques i productives (amb més prestigi social i sou) encara són aclaparadorament masculines, mentre que el predomini femení se circumscriu a zones temàticament properes al seu rol tradicional de cura (amb menys prestigi i retribucions econòmiques).

I quan les dones no s’ajusten als paràmetres de la normativitat, la cosa es posa encara més lletja. Si no són blanques, heterosexuals, cis, si gosen esgrimir qualsevol atribut funcional, econòmic, legal, cultural, religiós, d’identitat, que s’allunyi poc o molt dels paràmetres de l’hegemonia, les discriminacions seran molt més probables; les vexacions, molt més a tocar.

Queda molt a fer. I cal valentia i honestedat per implementar lleis i protocols que s’adeqüin a una realitat social que ha de canviar. Cal ventilar jutjats, carrers, empreses, instituts, associacions de veïns, per tal que hi entrin els aires d’igualtat de gènere que no podem seguir segrestant.

 

Taula de dones de la Marina

Deixa un comentari