El confinament ha evidenciat les mancances que com a societat tenim envers la discapacitat

Recordo que aquell dijous 12 de març; el Joan havia de fer la seva classe de música setmanal i ja no va poder ser, allò va ser relativament fàcil d’explicar-li, però l’endemà no va anar al cole, ni tampoc a la seva classe de rugby inclusiu, dissabte tampoc va poder fer la seva classe d’equinoteràpia. Moltes notícies i canvis dràstics en poc temps, molt poc temps perquè els pogués digerir bé.

Com a pares ens abordaven moltes preguntes i incerteses, una companyia habitual dels pares d’un nen o nena l’autisme.

Dissabte 14, un cop vam tenir notícies més o menys fiables de què estava passant, vam seure al Joan i li vam explicar amb imatges i vídeos què era allò del coronavirus i quin impacte tindria a la seva vida; no poder sortir al carrer, no poder anar a l’escola, no veure els seus amics i amigues.  Ens mirava incrèdul i estranyat. Com sempre, va acceptar-ho, és un bon nen. Ara quedava la part més complicada estar a casa i fer “vida normal”.

Els dies van començar a passar i apreníem dia a dia sobre com fer les coses amb el Joan en confinament. El més senzill va ser mantenir una rutina d’àpats, son i jocs.

El més complicat de gestionar van ser les tasques escolars. Atendre el Joan amb una certa qualitat i fer-ne el seguiment es va fer difícil i dur. Malgrat tenir tots els recursos tecnològics i personals no servia de res si no estaves amb ell, ja que les seves tasques no les podia fer sol.  El Joan necessita un acompanyament exclusiu pel seu aprenentatge, com la majoria dels nens i nenes  amb necessitats educatives especials. Així que els pares ens vam convertir en mestres d’educació especial. Sóc conscient que molts pares han hagut de fer de mestres, però en el cas dels pares amb fills amb discapacitat la feina era doblement complicada. La discapacitat sempre afegeix un plus de complexitat en tot.

El més dur va ser veure com es connectava molt feliç amb els seus companys i companyes, però passada una estona es desconnectava mentalment perquè no podia seguir el ritme de la mestra, que feia tot el possible perquè el Joan seguis la classe, però era molt complicat: la situació no acompanyava. No només és important la bretxa digital; sinó que també la bretxa afectiva, imprescindible en l’aprenentatge d’un nen que, a més, s’accentua en un nen amb discapacitat.

Ara, amb la tornada a l’escola, els pares de nens amb discapacitat tenim un doble problema, si confinen els nostres fills, hem de fer front a la conciliació laboral com a tantes famílies, però també a donar als nostres fills una atenció escolar com es mereixen i que no es vagarantir durant el confianent de la primavera ni es garantirà ara.

Les persones amb discapacitat són ciutadans i ciutadanes de ple dret especialment vulnerables per la seva diversitat. Cal doncs garantir-los els suports necessaris en tots els àmbits per a la inclusió educativa, laboral i social. El confinament ha evidenciat, un cop més, les mancances que com a societat tenim envers aquestes persones.

Si vols seguir el dia a dia d’un nen amb autiste, visita el meu Instagram: La Ternura de Joan

Mar Alegret Valdivia
Mare del Joan

Deixa un comentari