Francesco Tonucci

Aprofitant  la visita de Francesco Tonucci a Barcelona, li vam fet una entrevista molt interessant que hem resumit i volem compartir amb vosaltres. També conegut pel pseudònim “Frato” ,aquest pensador, psicopedagog i dibuixant italià és autor de nombrosos llibres i articles sobre el paper dels infants en l’ecosistema urbà.

Càlid i proper com molts savis, la conversa amb  aquest “mestre” ens va deixar varies lliçons que compartim amb vosaltres :

La Convenció sobre els drets del infants, 1989.

  • Tenint com base la Convenció sobre el Drets dels Infants, que estableix els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals dels infants Tonucci fa esmena al fet que va canviar jurídicament la relació entre nosaltres, la societat, i la infància. Es va reconèixer la ciutadania dels nens i les nenes, ja que fins aquell moment, es consideraven futurs ciutadans. O sigui el començament d’un temps nou amb una relació molt diferent amb “els ciutadans petits”, però encara avui és poca coneguda.“Quan un nen neix, no guanya el nen, guanya el treball. La seva mare ha de deixar el seu fil/a per tornar a la feina perquè el seu contracte de treball diu quatre mesos, o tres mesos de baixa maternal. El nadó la necessita, hauria de guanyar ell. Això vol dir que haurem de pensar el treball adaptant-lo a les necessitats de l’infant, perquè els seus pares/mares puguin modificar el seu treball i no la vida del nen. Això és el que diu la llei”.
  • L’altre és l’article 12, diu que els infants tenen dret a expressar la seva opinió cada vegada que es prenguin decisions que els afecten. Cal tenir en compte les seves opinions. Per tant no es poden prendre decisions que els afectin sense tenir en compte el que pensin.“Penseu en el que passa a les escoles, on es prenen només decisions que afecten als nens/es. Que jo sàpiga no s’acostuma a consultar als alumnes. Ni a les ciutats, ni en les famílies”

Una ciutat segura dissenyada basant-se en les necessitats dels infants

  • El pedagog defensa una nova filosofia de govern de les ciutats que tenen com a referència els nens i les nenes, amb la seguretat que una ciutat sensible a les necessitats de la infància serà millor per a tothom. En l’actualitat, més de 200 ciutats a Espanya, Itàlia, Argentina, Uruguai, Colòmbia, Perú, Xile i el Líban s’han sumat a un projecte  incloure la participació dels infants a les decisions polítiques.“El carrer és perillós perquè no hi ha nens. Si  tornessin a viure al carrer,  tornaria a ser segur perquè els nens obliguen als adults a assumir “responsabilitats”
  • Proposa una política que recuperi l’espai públic a la gent, ja que és també un servei públic, com la salut i l’educació.  Se subestima la capacitat i la intel·ligència dels nostres fills/es quan no els deixem gaudir, ni utilitzar l’espai públic.  No permetem deixar els nens sortir de casa i anar a l’escola amb els amics sense adults, perquè pensem que la violència està esperant darrere d’un racó, i no és veritat.“La violència existeix, però existeix dins de casa, no al carrer. Tant contra els infants com contra les dones”
  • Francesco, afirma que actualment l’espai públic és dels cotxes i no tan sols per als infants representa un conflicte profund. Per tant, aconsella tenir més confiança i donar més autonomia. A més a més en moltes ciutats cada dia milers de nens i nenes surten de casa, saluden els seus pares i van cap l’escola.

Recomanacions als professionals

La línia pedagògica de Francesco treballa sobre tot amb dos eixos:

  • El primer és donar la paraula als infant a partir de representants que nosaltres seleccionem per sorteig. Són nens i nenes que representen a altres per casualitat. Aquests s’adonen que no tenen mèrit per ser-ho, sinó que han de merèixer-ho. S’ha de fomentar que els infants aconsellin als adults sobre els canvis necessaris perquè l’entorn torni a ser millor del que és. Per exemple, això pot valer per a intervencions en l’arranjament urbanístic on es poden crear grups que treballin amb arquitectes, botànics…
  • L’altre eix consistiria en tornar als infants la seva autonomia. Aconseguir de nou que surtin de casa, es trobin entre ells i puguin viure l’experiència del joc, per trobar solucions a qüestions que l’escola no ha resolt en dècades.

A partir d’aquests eixos veiem la importància pràctica de les seves idees:

  • En quant al paper de l’escola, Tonucci, defensa la recuperació de l’escola oberta a la ciutat, al seu entorn, ja que als últims anys s´ha tornat tancada, de programes, de llibres de texts, etc. Potenciant la investigació, els projectes multidisciplinaris i per a totes les intel·ligències.
  • La missió de l’escola és el desenvolupament de la personalitat dels alumnes. Però, ha de ser percebuda com un instrument vàlid a nivell social. No és tan donar, com treure el talent que cada un de nosaltres, dels nostres fills i dels nostres alumnes té. Tots tenim un àmbit d’excel·lència. L’objectiu de l’educació hauria de ser identificar-lo, ajudar a la persona a trobar-lo i dedicar-se amb tota la seva ànima, amb tot el temps necessari, amb tot el seu plaer i gust, a desenvolupar-lo.
  • Un factor que destaca, és la necessitat del infants d’avorrir-se, ja que constitueix un motor de creativitat, tenint en compte dos condicions: que les coses més importants es fan “ fora i junts”. El problema és que avui en dia no es pot sortir, per la qual cosa el tema d’anar junts ni parlar-ne. Perquè a casa gairebé tots són fills únics i al carrer no poden anar. Ara, com es relaciona  tot això amb la tecnologia? El que sempre ha donat respostes puntuals i eficaços és el mercat. On no arriba l’educació, la societat, la ciutat o l’escola, sempre hi arriba el mercat. El mercat ens diu “no et preocupis” i ens dóna instruments que poden permetre els nens/es passar molt de temps dins i sols.
  • Barcelona és una ciutat amable per als nens? Li hem preguntat a Tonnucci. La seva resposta, una vegada més ens ha impactat per la seva aguda visió de la realitat: “ Una ciutat no val tant pel que ofereix, sinó pel que permet. Una ciutat és dels nens si permet-hi viure més pel seu compte”.
  • En quant al tema del bullyng o l’assetjament escolar, el pedagog apunta als canvis socials que hi han hagut sobre tot des del segle passat. On la infància jugava al carrer, explorava el seu entorn, feien amics i enemics, es barallaven  i alguns  també assetjaven als discapacitat o als diferents, però tot fora del control dels adults. Diu que en aquest punt rau la qüestió: abans es feien moltes tonteries, però es feien de manera secreta i eren moments. No d’aquest tipus de violència com ara, però sí d’exploració, de coneixement recíproc, o d’anar a mirar coses.“Jo vaig ser nen en la guerra, molts dels meus amics van perdre mans i peus amb bombes perquè era normal jugar a les ruïnes i existien perills d’aquest tipus, era un món molt viu en el qual es vivien experiències molt fortes”
  • Tot això ha desaparegut, diu el pedagog, i creu que un dels temes que produeixen fenòmens com: el bullying, la drogadicció, sexualitat precoç, accidents de trànsit, fins al suïcidi juvenil, tenen molt a veure amb la caiguda profunda i total de l’autonomia dels infants.  Ja que infants no puguin fer ximpleries quan és l’hora de fer-les, provoca que retardin tot allò que havien de fer quan tocava i hagin fer-les molt més tard.

Francesco Tonucci, dibuxant, pedagog i Mestre infinit, aconsegueix cridar la nostre atenció per advertir sobre la importància d’exercir de manera progressiva un canvi positiu en la coexistència i simbiosi entre nen-adult-ciutat. La infància  ha de  recuperar els seus espais i entendre que el lloc on ara es desenvolupen els és hostil, crear doncs “La ciutat dels infants”.

La Convenció sobre els Drets de l’Infant

Deixa un comentari