Si s’aturen les dones, s’atura el món

A la Taula de Dones de La Marina ens sobren motius per adherirnos a la Vaga General Feminista. La primera legal per la igualtat real d’oportunitats i drets entre dones i homes.

Tot i que tothom pot secundar-la, condició de tota vaga general, és preferible que siguin les dones qui la segueixin. Els homes feministes, o en vies d’aconseguir-ho, poden assumir les càrregues que normalment desenvolupem les dones sense reconeixement ni remuneració.

 

Aquest 8 de Març és multidimensional. S’insta les estudiants a buidar les aules per denunciar la reproducció dels rols de gènere a l’educació. Es promou que les dones abandonin les cures de familiars.

I a una vaga de consum en subministraments, béns i serveis. Així, es posa l’èmfasi en el pes de les dones en el canvi d’hàbits. I es demana un boicot especial als productes de la “taxa rosa”,
que grava molts productes ‘femenins’ de primera necessitat, com les compreses, amb preus força elevats. També fa que una mateixa mercaderia sigui més cara si es destina a les dones que als homes. La bretxa salarial ens condemna a cobrar menys que els homes per feines idèntiques. El sostre de vidre ens allunya dels llocs de responsabilitat: menys remuneració, reconeixement i prestigi (menys independència i autoestima, més malabarismes per arribar a fi de mes). També tenim més dificultats per accedir al mercat laboral legal i més facilitats per al clandestí. Traves per a la conciliació laboral i personal. Tot plegat: sobrecàrrega de feina no valorada, problemes de salut, precarietat present i inexistència de pensions en un futur.

Hi ha qui s’afegeix a la vaga, qui en té prou amb aturades parcials, qui la rebutja per ideològica, qui calla. Qui s’hi oposa. Qui no se la pot permetre perquè, si ella no té cura de la família, no la tindrà ningú. O perquè s’hi juga la feina remunerada (la que no comporta salari, la tenim garantida). Malgrat els entrebancs, però, la vaga ens representarà a totes.

Als barris de La Marina en sabem molt, de tot això. Segons el Diagnòstic de Salut del 2017, aquí es donen pitjors indicadors econòmics que al conjunt de la ciutat. Les bosses de pobresa han augmentat amb la crisi. Els homes també se’n ressenten, però les dones ens n’emportem la pitjor part. La sobrecàrrega de treball, dins i fora de casa, de vegades es tradueix en el desenvolupament d’alguns trastorns mentals (que, sovint, a causa de l’estigma, hem de patir en silenci). Els rols de cuidadores ens converteixen en eternes aspirants a majors d’edat, en ‘dones al servei de’ que necessitem aprovació masculina. Les joves segueixen reproduint l’amor romàntic i els rols tradicionals de gènere. I són invisibles en bona part de les activitats que s’organitzen. Les més grans han de sobreviure, en ocasions, amb pensions de misèria. Als nostres barris hi ha més mares adolescents. La violència masclista en assota sovint amb impunitat perquè denunciar és un risc o un galimaties que no podem resoldre. Entomem i callem. I no sabem exactament quantes som ni cada quan ens passa.

Podríem seguir. Tenim massa motius per a reivindicar el 8 de Març. I un munt de desitjos per a una vida bonica i excitant. I ràbia. I molta alegria per reivindicar-nos i donar-nos escalf. I volem acabar amb una dada positiva del Diagnòstic: les dones sabem crear xarxa, teixir aliances i, quan som grans, estem menys soles perquè hem après, més intensament, el sentit de la complicitat, l’ajuda mútua i de la sororitat.

 

Taula de dones de la Marina

Deixa un comentari