Un extraterrestre al metro

Si un extraterrestre arribes a la terra per a fer turisme interestel·lar i entres al metro de Barcelona, sense ser vist, a primera hora del dia, el primer que podria observar seria que la majoria dels éssers del planeta tenen un objecte a les mans al qual li dediquen tota l’atenció. No deixen de tocar-lo i a més la seva cara va canviant progressivament d’expressió a mesura que el toquen, pensaria.

Alhora, mentre sembla que es comuniquen amb estranyes expressions facials amb aquell objecte misteriós, no sembla que la presència d’altres éssers els afecti el més mínim. Fins i tot hi hauria  moltes possibilitats que un extraterrestre tipus marsattacks pugues seure al metro a ben d’hora sense que ningú li prestes atenció. Els terrestres no es miren entre ells, no es comuniquen, fins i tot es podria dir -raonaria aquest observador galàctic- no es dediquen ninguna atenció a banda de no apropar-se massa i evitar qualsevol contacte.

Aquest fet contrasta amb l’objecte misteriós al qual dediquen totalment l’atenció. Sense saber encara que és aquell objecte que els humans agafen amb força i al qual orienten tot el seu cos, un extraterrestre podria pensar que aquell “allò” domina als éssers del planeta, i que en qualsevol cas, sense aquell objecte, els humans no poden viure.

Els nens i els adolescents no son aliens a aquesta situació. La perceben com la que és, una realitat on els adults viuen enganxats a un terminal. Com a adolescents es deixen seduir per aquells continguts capaços d’atreure la seva atenció, equips de psicòlegs i sociòlegs treballen per a enganxar-los al terminal amb pressupostos sense límit. Els adolescents, confonent xarxa amb continguts, reivindiquen el seu “dret” a estar connectats.

Pot resultar difícil educar als fills i les filles amb normes que un no s’aplica a un mateix i que trepitja diàriament amb la seva acció. El telèfon mòbil els permet tenir les seves experiències adolescents amb amics i amigues, fàcilment troben arguments per a usar-lo més i més. Un cop a dins, son atrets per la capacitat dels productes de la xarxa per atrapar. Les empreses que ofereixen serveis “gratuïts” dissenyen i creen entorns amb l’objectiu que l’usuari segregui dopamina i que s’enganxi, passa amb els adults i també amb els adolescents.

La primera generació de joves crescuda íntegrament en una societat impulsada per l’smartphone està a punt d’entrar ja a l’educació secundària, la tecnologia avança a una velocitat que no permet ni la reflexió, és acceptada per que és útil i ja està. Però, com ha canviat la nostra forma de ser i de relacionar-nos? No hauríem de fer una reflexió col·lectiva sobre l’ús d’aquestes tecnologies, que han creat empreses enormes a nivell global, i que a més controlen grans quantitats de dades dels ciutadans? I si els serveis son “gratuïts”, qui hi guanya i com?

Sociòleg i investigador predoctoral en Transformació Digital i Cooperació
Universitat de Barcelona

Deixa un comentari